Dol i pèrdua
El dol es defineix com qualsevol dany en els recursos personals, materials o simbòlics que hem utilitzat per establir un vincle emocional (Harvey i Weber, 1998).
El dol no es limita a la mort d’un ésser estimat, sinó que pot sorgir davant qualsevol pèrdua significativa, ja sigui una relació, una etapa vital, un projecte de vida o una identitat.
Quan una pèrdua ens colpeja, el nostre món tal com el coneixíem es fractura i ens veiem obligats a reconstruir-lo.
Simptomatologia associada al dol
Quan travessem un dol, podem experimentar una infinitat de respostes diferents. És important recordar que totes aquestes són respostes funcionals i adaptatives. Per molt incòmodes o doloroses que siguin, no vol dir que estiguem perdent el cap, sinó que el nostre organisme i la nostra ment estan intentant assimilar i integrar la nova realitat.
A nivell físic, es pot manifestar amb símptomes com exhauriment, insomni, pèrdua d’apetit o mal de cap; a nivell emocional, amb tristesa, por, culpa, ràbia, soledat, ansietat o fins i tot desitjos de venjança; a nivell cognitiu, amb confusió, dificultats per concentrar-se o pensaments obsessius; i a nivell conductual, amb apatia, aïllament o somnis recurrents amb la persona absent.
Fases del dol
Sovint es compara el dol amb un viatge: un trajecte que comença en un punt determinat, travessa un territori desolat i, amb el temps, ens porta cap a una nova realitat. Des de l’enfocament constructivista, no es tracta de tornar a com estàvem abans, sinó de transformar-nos a través del procés de dol. La pèrdua ens obliga a redescobrir el món i a reconstruir-nos en relació amb aquesta nova realitat.
Parlar d’etapes en el dol pot portar a malentesos. No és un procés lineal ni uniforme per a tothom, sinó una experiència singular i dinàmica. No es tracta d’esperar passivament que el temps ho curi tot. La recerca actual indica que el temps per si sol no és suficient per elaborar un dol; el treball actiu i la cerca de significat són fonamentals.
En aquest procés, som éssers actius que tenim la capacitat de prendre decisions i d’adaptar-nos a la nova situació. La tasca fonamental és reaprendre com és el món després de la pèrdua i com nosaltres podem tornar a habitar-lo d’una manera autèntica i significativa.
Teràpia de dol
Paper del psicòleg en el procés de dol
El procés de dol pot ser profundament transformador, però també molt dolorós i desconcertant. Aquí és on el paper del psicòleg esdevé essencial. Un acompanyament professional no pretén eliminar el dolor, sinó facilitar un espai segur per expressar-lo, integrar-lo i trobar nous significats.
La tristesa, una emoció central en el dol, té una funció adaptativa: mobilitza la recerca d’ajuda i connexió amb els altres. Però quan aquesta es cronifica o es converteix en un bloqueig, pot ser necessària una guia professional.
Des de la psicoteràpia, l’acompanyament en el dol implica:
Validar i donar espai a les emocions, sense pressa per “superar-les”.
Identificar i transformar creences que poden dificultar l’elaboració del dol.
Facilitar la construcció de nous significats i narratives que ajudin a integrar la pèrdua.
Reconnectar amb els recursos personals per recuperar l’equilibri i l’autonomia.
Ajudar a reconstruir vincles amb la persona absent des d’un lloc saludable.
Així doncs, el dol no és un estat fix, sinó un procés d’adaptació que requereix temps, comprensió i, sovint, acompanyament. No es tracta d’oblidar, sinó d’aprendre a conviure amb l’absència d’una manera que ens permeti seguir avançant amb autenticitat i coherència amb nosaltres mateixos.